Entremig de les dues moles de roca, a l’inici de la bifurcació de les respectives canals, s’observa sempre a l’ombra l’esvelta aresta de la Roca de la Confluència, batejada per en Barberà i company en el transcurs de la primera ascensió el 1972.
Ja fa uns dies, vaig repetir aquesta petita via oberta en solitari el 2007. I ara aprofitant l’avinentesa he decidit donar-la a conèixer. Es tracte d’un interessant itinerari obert a l’estil tradicional montserratí. Tan sols resten a la via dos pitons de reunió que van ser els únics fets servir. La resta d’equipament va ser a base d’empotradors i en el segon llarg assegurat exclusivament amb baguetes.
La via és curteta però instructiva per als qui agrada aquest tipus d’excursions, moltes vegades sobre roca a estudiar, que en la primera meitat del segon llarg es torna increïblement bella i potser ens farà dubtar de la solidesa de més d’un merlet, però aquest tram de corda val la via.
Satisfactori serà arribar també al cim de l’agulla, molt aèria, amb boniques vistes del Serrat de Sta. Cecília i canals adjacents, amb l’inconvenient o atractiu de ser un pas continuat de ferreters urbanites. Sens dubte dos estils ben oposats d’apropar-se a la muntanya.
Edu Garcia Palma