Lluís Estasen, pioner a la munyanya

lluis-estasen-escalada

Lluís Estasen i Pla (Barcelona, 1890 – Barcelona, 1947) va ser un dels pioners en activitats a la muntanya més coneguts de Catalunya. Va dedicar la seva vida a l’exploració dels límits a la natura, i va ser l’artífex de primeres a diverses muntanyes conegudes.

Aquesta passió va començar amb l’entrada al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) l’any 1910 i també arran d’una estada prolongada a Saldes l’any 1914. A aquests moments i a la curiositat infinita del personatge, s’hi va sumar que en aquells temps havien arribat immigrants alemanys i austríacs a Barcelona, fugint de la Primera Guerra Mundial. Aquelles persones van ser essencials per aprendre tècniques alpinístiques que no estaven a l’abast del moviment muntanyenc del moment.

Gràcies a aquelles tècniques i que provenia d’una família benestant, Estasen va destacar en diverses modalitats dels ara anomenats esports de muntanya. Una d’elles fou l’esquí. L’any 1919, la Mancomunitat de Catalunya li va encarregar donar lliçons d’esquí als habitants del Pallars i Aran per tal d’ajudar-los a fer front als problemes d’aïllament que patien els pobles de muntanya. També va guanyar diversos campionats d’aquest esport i va realitzar diferents travesses destacables en el Pirineu. El mateix 1919 va aconseguir la primera ascensió hivernal al Pedraforca, el 1922 va realitzar la primera nacional amb esquís de l’Aneto, el 1924 va fer la primera hivernal a la Pica d’Estats i el 1930 donà nom al corredor de l’Aneto per la Vall de Coronas, el Corredor Estasen.

Corredor Estasen a l'Aneto
Corredor Estasen a l’Aneto

Una de les altres modalitats en què va destacar va ésser l’escalada. El 1920 va ascendir a la Gorra Frígia per on, amb el temps, ha esdevingut la via de descens. En aquesta ruta ha succeït un dels grans greuges que per desgràcia s’han anat repetint al llarg de la història: la transformació de les vies originals. Actualment és una via ferrada tota plena de cables d’acer, ancoratges fixos i escalons de ferro, un autèntic despropòsit i una manca de respecte cap als autors d’aquella proesa i al patrimoni de l’escalada del nostre país.

Deixant de banda aquesta problemàtica, massa amplia per desgràcia, les fites aconseguides per aquest alpinista van ser nombroses: a Montserrat compta amb diverses primeres com a l’Eco Superior i els Flautats (1922), la Boteruda del Gra i el Frare Gros (1924) i l’Agulla Lluís Estasen (1927). Al Pedraforca va ascendir per tres vies del vessant Nord del Pollegó Superior: el 1922 per la Canal Roja, la Grallera, i la més coneguda és l’Estasen, que acaba al cim del Calderer, l’any 1928. També l’any 1927 se li coneixen diverses primeres al Pirineu com les Agudes d’Espot, el Bassiero, les parets sud dels Encantats i el pic Rodó de la Maladeta.

Totes aquestes són algunes de les activitats més remarcables en les nostres muntanyes, però també en va escalar els Alps i les Dolomites. Poques vegades anava sol i en totes aquestes ascensions pujava amb diferents companys. Sí que és conegut, que ell sempre havia liderat aquestes expedicions i que era un home amb grans conviccions i recursos.

Una altra faceta seva va ser la fotografia de muntanya, a on també destacà en l’època. El van guardonar en diferents concursos i fins i tot el 1929 va guanyar la medalla d’or del CEC per una fotografia de la Vall de l’Essera. En rebre aquest guardó, va pronunciar unes paraules que val la pena recordar: “creient que es vol premiar l’excursionisme pur, és a dir, als que no podent ésser científics per manca de mitjans, solament busquem en la muntanya la contemplació de la gran obra mestra: la Natura”.

A part d’aquests premis, va gaudir de diversos reconeixements, com per exemple l’any 1942 que va ser nomenat el primer president del Centre Acadèmic d’Escalada (CADE). Llavors, va arribar el seu final. Amb la vida que portava, qualsevol persona pensaria que va ser fent alguna de les activitats perilloses que realitzava, però el destí li guardava un altre desenllaç. El 1947 morí d’una embòlia mentre acudia a la col·locació de la primera pedra del refugi del Pedraforca. Aquest refugi s’inaugurà dos anys més tard amb el nom de Refugi Lluís Estasen. També es batejà en el seu honor una agulla al Massís Maladeta-Aneto, la Forca Estasen.

En memòria d’aquests escaladors i de molts d’altres que ens van mostrar el camí cap a l’evolució de l’activitat a la muntanya, hauríem de respectar les seves ascensions i no manipular-les o transformar-les amb excuses de millores de seguretat i d’altres raons, les quals no tenen cap sentit si reflexionem sobre els mitjans que utilitzaven en aquella època i els comparem amb els actuals. Totes aquelles fites anteriors a la Guerra Civil Espanyola i algunes posteriors caldria emmarcar-les com a patrimoni de l’alpinisme català.

Àlex Manubens

Vols que t’informem quan publiquem articles?

Subscriu-te per email a les publicaicons de la nova web.

Privat, segur i sense spam