Intent al Moltbaertinden

La Paret SE del Moltbaertinden és com una pantalla de plasma d'unes dimensions aproximades de 500 x 500 metres. No teníem constància que hagués estat escalada anteriorment. Intentar-la ens il·lusionava de veritat i sabíem que fer una primera ascensió en una paret d'aquelles característiques ens ompliria de glòria.

Feia tres anys que la teníem ullada i l'any passat em vaig acostar al peu de via per poder veure d'aprop les seves característiques: llastres inconnexes entre difícils plaques d'adherència i una part superior molt vertical. Era una paret de gran complexitat que suposava un gran repte per a l'escalada tradicional.

Paret SE del Moltbaertinden

El 26 de maig la vam començar a escalar en estil alpí i sense portar pitons. Després de superar el sòcol inferior, ens vam immergir en l'alta navegació d'aquell laberíntic mar de roca. Per sorpresa nostra i en contra de tota expectativa, vam començar guanyant alçada ràpidament i fins i tot ens vam començar a creure que podríem arribar al cim de la paret aquell mateix dia. Més amunt però, els camins es van començar a tancar i finalment ens vam trobar amb un "tap" totalment infranquejable per les nostres habilitats: una placa tècnica de granit blanc de 8-10 metres d'alçada amb un sistema de regletes ínfimes que pujava en diagonal mitjançant una espècie de vetes de quars. La placa era força vertical i totalment impossible d'assegurar, però si superàvem aquell tram, teníem una connexió amb un sistema de fissures que semblava que arribava al cim. Malauradament, cap de nosaltres estava preparat per fer-ho.

Plaques exposades de la part inferior

Segurament, amb només un espit per assegurar-nos, haguérem superat aquella placa. Però no en portàvem; teníem clar que preferíem baixar abans de "violar" la muntanya amb la força de l'espitador. Teníem clar que aconseguir escalar una paret verge gràcies a fer forats en una placa llisa era totalment avorrit i mediocre. Així doncs, a no més de 10 metres d'una línia de fissures, que semblava que ens conduïa a una possible victòria, vam haver de rapelar abandonant tots els tascons d'emergència que teníem.

Uns dies més tard vam tornar a intentar la paret per unes fissures situades més a l'esquerra, però no vam poder arribar tant amunt com en el primer intent. També ens vam adonar de la perillositat d'intentar escalar algunes seccions a causa de les plaques de neu que hi havia a la part inferior de la paret. Cada dia sentíem el soroll que feien algunes d'aquestes plaques en despendre's de la roca llisa.

Com en les ascensions pioneres als Alps dels anys 30, la paret està allà per a qui estigui més preparat per escalar-la. Nosaltres sabem que si la volem tornar a intentar, haurem de millorar les nostres habilitats físiques i mentals, però mai substituirem les nostres carències per un espitador.

G. Cuadrado, G. Cucurell i J. Esteve
Maig del 2017

El punt més alt que vam aconseguir.
Vistes de la paret després del descens.
Plaques de neu al sòcol de la paret.

Vols que t’informem quan publiquem articles?

Subscriu-te per email a les publicaicons de la nova web.

Privat, segur i sense spam