Marklitinden, Gran Diedre Nord

Ja estàvem dalt de la congesta que s'allargava pel peu de la cara nord del Marklitinden. Començaria jo a escalar. El Guille preparava les cordes mentre jo acabava d'endreçar el material i de posar-me els gats. El Gerber s'havia quedat al campament per culpa d'un cop en un dit del peu que li impedia estar en condicions d'afrontar el que preveiem seria una activitat llarga i difícil.

L'any anterior vam veure la paret i un sistema de diedres molt evident que la recorria gairebé fins dalt de tot. Semblava que si el seguíem, ens portaria fins a uns murs per on confiàvem poder seguir progressant. Teníem sobre nostre l'oportunitat de viure una gran aventura a una paret de la qual no tenim cap informació, seguint una línia molt evident i potser l'única de tota la paret. Tot un privilegi!

Cara nord del Marklitinden
Arribant a peu de via per la vall del Horseid

Les quatre primeres tirades van ser ràpides i fluides donada la bona roca i la facilitat per trobar el millor camí. Estàvem feliços i molt motivats. Però a partir del cinquè llarg van començar les dificultats. Una zona de roca vermellosa, descomposta i desplomada, seguida d'unes grans llastres va complicar molt l'escalada. I al sisè llarg vam fer una troballa que ens va fer recordar on estàvem escalant. Durant els cinc llargs anteriors, teníem la sensació de ser els primers a passar per allà, no hi havia cap rastre humà. I a 200 m de terra, en una secció molt complicada, el Guille va trobar uns pitons oxidats d'una cordada que havia passat abans que nosaltres. Quin estil tan admirable!

Després de superar aquell difícil llarg que vam cotar de 7a, vam arribar sota de l'últim tram de diedre que ens portava a la zona incerta que havíem visualitzat des del terra. Estava molt mullat i es veia difícil, el que ens va fer decidir-nos a realitzar una inspecció per la zona de la nostra dreta. Vaig fer un gran flanqueig per unes vires i ens vam reagrupar per deliberar quina seria l'estratègia a seguir. No es veia gens clar per on continuar, però la roca era de bona qualitat i vam decidir seguir agafant alçada des d'aquell punt amb l'esperança de trobar un camí fàcil. Vaig fer 30 metres molt verticals de 6b i vaig muntar reunió. I després que el Guille intentés superar una zona difícil i molt mullada, vam arribar a un punt d'on no vam poder passar. El cansament físic i mental, la roca mullada i la incertesa que ens donava l'aspecte del que veiem per sobre nostre, ens va bloquejar a 400 metres de terra. Baixar era complex, hauria suposat deixar molt material i tenia un regust de derrota que no ens agradava gens. Havíem de trobar el camí. La troballa dels pitons ens esperonava a seguir. No eren d'un abandonament, sinó de progressió, per tant semblava que qui els va deixar allà va trobar una via de sortida. Valor i força! Ens dèiem… hem de sortir per dalt!

Vam pendular d'un tascó fins a un punt des d'on l'escalada es veia més fàcil. Estàvem per sobre del diedre mullat que havíem esquivat més avall. Ja feia 15 hores que escalàvem i les nostres forces començaven a minvar. Calia sortir de pressa d'allà i sabíem que no estàvem gaire lluny. Vaig superar un sostre moll impracticable fent uns passos en artificial i, eureka! – Guille! Estem salvats! Uns pocs metres més i arribàvem per fi a terreny fàcil. Les dificultats ja s'havien acabat. L'aventura havia acabat…

El sol del matí ens escalfava i ens donava energia mentre caminàvem per la cresta. Més units que mai per les hores de peripècies a la paret, els moments de tensió i incertesa, per l'aventura que havíem viscut plegats i 20 hores després de sortir del campament, ens retrobàvem amb el nostre amic Gerber que ens esperava junt la tenda.

G. Cuadrado i J. Esteve
Maig del 2017

Vols que t’informem quan publiquem articles?

Subscriu-te per email a les publicaicons de la nova web.

Privat, segur i sense spam